Arquitectura normanda

L'expressió arquitectura normanda s'empra per a referir-se a l'estil romànic creat pels normands en els diversos territoris en què van exercir el seu domini o la seva influència entre els segles xi i xii. Van crear simultàniament un gran conjunt de castells i fortificacions, incloent-hi les torres normandes, però també monestirs, abadies, esglésies o catedrals, fent servir un model caracteritzat pels arcs arrodonits (sovint situats sobre portes i finestres) i per les seves proporcions massives.

Aquest estil d'arquitectura romànica nascut a Normandia es va estendre pel nord d'Europa occidental, sobretot a Anglaterra, país que va contribuir considerablement al seu desenvolupament i on se'n conserven el major nombre d'edificis. En la mateixa època, una dinastia normanda regnava a Sicília, on la seva presència va generar una variació que també s'anomena arquitectura normanda o, de vegades, arquitectura romànica siciliana, la qual incorpora influències procedents de l'arquitectura romana d'Orient o de la primitiva arquitectura islàmica.